Vicent Porta i Carreres.
Esta tardor comença, per fi, la primavera.
Ha arribat el moment en el que donarem el tret d’eixida al procés de recuperació de la muntanya de la Patà, també coneguda com del Castell.
Ho farem donant-li el projecte a la ciutadania perquè el revise i el faça seu. Una vegada haja parlat el poble, entrarem en la segona fase i posarem en marxa les obres.
Este moment inicial de participació és fonamental perquè permetrà que cada veí que col·labore puga sentir seu un trosset de la muntanya. Els tècnics han dibuixat la sil·lueta i el poble posarà els colors i la perspectiva.
Sent una enorme satisfacció personal i un reconeixement absolut cap als companys i companyes de l’equip de Govern, treballadors i treballadores municipals, enginyers agrònoms, veïns i veïnes que han contribuït perquè això siga possible.
També vull donar un record especial als xiquets i xiquetes que plantaren simbòlicament un grapat d’arbres autòctons per reivindicar el valor del nostre entorn.
Encara recorde la sensació d’estupefacció que se’m quedà quan des de Compromís li proposàrem a l’anterior corporació un pla de xoc per millorar el sistema de reg de la muntanya.
La seua resposta, típica de la casa, fou que no em preocupara. Que els arbres no corrien cap perill i que no hi havia diners per a eixos menesters.
Fins el dia que va arribar la ‘Tomicus’. Un insecte depredador que impedeix que la sàvia arribe a la copa dels pins i acaba matant i assecant l’arbre. La plaga pot combatre’s però en el cas del Puig la sequera dels arbres va fer que el resultat fóra devastador.
Parle d’una època, afortunadament ja passada, en què les preocupacions de l’Ajuntament eren unes altres per tots conegudes.
No podem permetre’ns el luxe que això torne a passar. He dit moltes vegades i aprofite ara per tornar a dir-ho que l’objectiu no pot ser plantar els arbres i punt, de pressa i correguent, com pretenien fer alguns. L’objectiu és crear un pulmó verd que dure més de cent, de dos-cents i de tres-cents anys. I que el poble el senta seu, com si sempre hagués estat allí.
Hem planificat molt per preparar este moment. Portem mesos regant la muntanya cada quinze dies, protegint la natura viva que queda i preparant el terreny per a la reforestació integral.
El procés serà il·lusionant i estarà ple d’entrebancs i alegries. Qualsevol llaurador i enginyer agrònom sap de la dificultat de fer un planter nou. Cada arbre és delicat i creix dificultosament, havent exemplars que per molts esforços i estima que li posem no aconseguiran sobreviure. Construir costa més que destruir.
Comprenc la impaciència de la gent que s’interessa per la recuperació de la muntanya. Sóc el primer que sent vergonya cada vegada que veig el seu perfil nu sobre el paisatge. Conte els dies perquè arribe el moment que pugam tornar a sentir-nos orgullosos d’ella.
Per això comencem la recuperació donant-li veu al poble. Els tècnics han dibuixat el llenç i el poble ha de pintar el quadre. Tenim i teniu l’oportunitat històrica de deixar un llegat verd per a la posteritat. Un missatge d’estima a la terra i la natura que llegiran els nostres descendents i els descendents dels seus descendents. Aprofitem-lo.